LO QUE ESCRIBIMOS

Hola a todos.
No tengo mucho tiempo. Cuando llegue el verano escribiré mucho más, y cosas con más sustancia. Ahora de momento dejo aquí la historia que escribimos Jordi, Juan y yo y con la que fuimos finalistas de un concurso y ganadores de la provincia de Alicante. Espero os guste y la entendáis. Saludos.
Si alguien no lo entiende en valenciano....pues.... que lo diga y le haré un resumen en castellano jajaja.

INICI

I com que el temps no es prestava a sortir i a explorar la ciutat, es van passar pràcticament tots sis dies en aquell casalot oficial, ple de taules i d'arxius que el foc anava reduint a cendra. El van visitar d'un extrem a l'altre, això sí, però era un lloc sense sorpreses, i se'n van cansar abans que el temporal amainés. Ho va fer gairebé de sobte, una tarda, quan l'aiguat cessà i per les finestres sense cristalls entrà una claror daurada que llepà la foguera i, a ells, els féu córrer a fora, on l'aire era terriblement humit i, en l'horitzó, un sol, ara alliberat dels núvols, se n'anava cap a la posta. Un arc de Sant Martí, immens, travessava el firmament com un pont entre dos mons. Entre les runes brillava una multitut de fragments de vidre i a baix, al moll, el remolcador era una barqueta insignificant que regalimava aigua. Era massa tard per anar-se'n i, aquella nit, encara van dormir prop de la protecció del foc...

CAPITOL I - L'eixida

Al dia següent es van alçar tots quatre: Alfons, Marta, Pau i Josep, amb l’esperança de sortir d’aquell bassal. Eixiren a fora, i tractaren de recuperar les parts més intactes del remolcador, que, dies abans, els havia dut fins al casalot.
Tot va començar feia uns dies, quan tots quatre se’n van anar d’acampada a un camp que hi havia prop del port. Allà van passar dues nits, i al tercer dia començà a ploure exageradament, fins al punt d’inundar-se el camp, obligant-los a refugiar-se en un vaixell remolcador que estava amarrat en el port. Dins d’aquella nova Venècia, podien navegar pels carrers menys estrets, arribant per fi a un casalot, on, a part de que els va semblar un bon lloc per a passar la nit, ja no els quedava combustible per a continuar.
Durant els sis dies que va durar la tempesta no van eixir d’allà, ni van fer res tret de cremar fustes i papers per escalfar-se, doncs feia molt de fred. El que no entenien era el fet de que no hagueren sentit ni vist a cap persona durant tot aquell temps. La realitat era que els habitants havien sigut evacuats hores abans de que el temporal començara, avisats pels serveis meteorològics, i ells, com que estaven d’acampada a un lloc on la gent no solia anar, no se’n havien adonat. -Com penseu eixir d’ací?- Digué Marta. -Ajuda’ns a buscar coses que ens puguen servir per a construir una embarcació.- respongué Pau, impacient. Així, amb taulers de fusta, potes de cadira, claus rovellats, trossos de tela i un poc de corda es posaren mans en l’obra; treballaren durant més de dues hores fins que van construir una barqueta suficientment resistent, i prou gran com per a albergar a quatre persones. Alfons va entrar de nou al casalot per veure si s’havien deixat alguna cosa, i després de guardar-se a la motxilla un encenedor i un parell de llibres que li podien resultar útils, va sortir on estaven els demés, que ja havien posat la barca en l’aigua i l’esperaven. -Què, has trobat alguna cosa?- Li preguntà Josep. -Coses inútils.-respongué.-Un encenedor i un parell de piles. -Eixes coses inútils ens poden salvar la vida en un moment donat.-Digué Pau, que sempre mirava el costat positiu de les situacions més complicades. Els demés rigueren del seu optimisme, i pujaren a la barca, que s’escorà un poc més del compte i entrà un poc d’aigua. -Ja m’ho esperava,-digué Pau- però no us preocupeu; no crec que s’enfonse per un poc d’aigua. Amb dos pals de granera nugats a dos fustes menudes, havien fet els rems, i Josep i Marta els movien lentament a fi d’encaminar-se a l’eixida de la ciutat. Tenien tanta set com fam, perquè no podien beure d’aquelles aigües tan poc paregudes a les del mar del Carib, i no per salades, sinó per la brutícia que contenien. -Em muic de fam.- Digué Marta.- Podríem parar a algun lloc a menjar alguna cosa; em sembla que per aquest carrer d’ací solia haver un forn. -I que vols menjar, pa mullat, com les gallines?- Rigué Alfons. -Té raó Marta, hauríem de menjar, encara que fóra com les gallines, que no crec que se li’n vaja el aliment al pa per banyar-se.-Argumentà Josep. -Bé,-respongué Alfons- doncs anem-hi. S’obriren camí entre uns arbres que la pluja havia tombat al mig del carrer, i van veure la porta del forn, a la qual, per sort, no hi arribava l’aigua fins a dalt. Josep es descalçà i entrà dintre, i quan havia recorregut la meitat del local, va veure la vitrina, neta en relació a tot el demés, amb unes quantes barres de pa i infinitats de pastissets. Va agafar totes les barres que va poder i els pastissos que li van cabre a la motxilla i a les mans, i se’n va menjar quatre de colp. Va eixir, i amb poc esforç va tornar a pujar a la barca, repartint pastissets a les mans dels seus companys. Estigueren una xicoteta estona menjant, quan Pau preguntà: -On anem ara? -Podríem anar a l’eixida més propera, em sembla que és per ací.- va dir Marta, senyalant amb el dit la direcció que volia prendre. Van prendre rumb de nou; Pau i Marta remaven, Alfons mirava la claror de l’horitzó i Josep jugava a endinsar la mà a l’aigua i notar la gelor al seu cos. La ciutat, a pesar d’estar en ruïnes, semblava més bonica que abans, a causa de l’arc de Sant Martí que l’envoltava i el reflex brillant del sol al xocar amb l’aigua. Les cases derruïdes donaven un toc estrany i fantasmagòric, però a la vegada calmat i agradable. Serien les tres del migdia quan van parar a una terrasseta que estava per damunt del nivell de l’aigua per a descansar, doncs estaven fets pols de fer torns per a remar. Només baixar de la barca, es trobaren amb una imatge molt confusa: era un home gitat a un matalàs que prenia el sol. Aquest ni s’adonà de la presència dels quatre nois, que l’observaven fixament, sense dir res. Era molt prim, fet que es veia a simple vista, perquè no duia camisa i portava uns pantalons curts. Les arrugues de la seua cara, els ulls desorbitats, les poques dents i els pocs pels que tenia al cap li atorgaven l’aspecte d’un monstre que en lloc de fer por feia gràcia. Duia una barba de més de cinc dies,que segurament portava des que començà el temporal. -Qui és aquest home?-va xiuxiuejar Marta -No tinc ni idea.- respongué Josep, mirant-lo sense baixar els ulls. L’home s’alçà d’un bot i mirà un per un els seus espectadors, amb cara desconfiada. -Escolteu, ja us he dit que a mi no m’evacuen!-escridassà amb una veu molt aguda.-aneu-vos-en a vendre-li la moto a un altre! -Senyor, tranquil·litze’s.-va dir Pau amb una veu suau.-Només volem ajudar-lo, no venim a evacuar a ningú. L’home pegà una nova ullada a tots i es girà. S’encengué un cigarret amb l’últim llumí que li quedava i es tornà a girar, ara amb un semblant molt seriós. -De manera que no us han evacuat...-Digué amb una veu greu.- Per la pinta que dueu, diria que heu passat més de cinc dies tancats a algun lloc. I per les vostres boques plenes de molles de pa, em sembla que veniu d’allà, del forn;sé que no heu vingut nadant, doncs esteu relativament secs, cosa que em trastorna i em fa preguntar-vos: com heu arribat fins ací? -Mare de Déu!- exclamà Josep- Com sap vosté tot això? -Jo ho sé tot!- Digué l’home mentre reia ensenyant les dents grogues.-Jo sóc aquell que sap, però no sap. Aquell que entén, i pensa, i és magnífic...-Va dir, canviant el semblant a cada paraula que deia- Aquell que ningú coneix, però del que tots han sentit parlar, sóc com la bèstia engabiada, la fusta tallada... -Qui collons és vosté?- l’interrompé Marta, farta de tant de misteri. L’home va seguir rient ell sol durant un minut, i de sobte li canvià la cara i es posà molt seriós. -Jo sóc el senyor Ferrer, encantat de conèixer-vos. Podeu tutejar-me tranquil·lament. Qui sou vosaltres? Perquè no us han evacuat? Si m’ho conteu tot us contaré la meva historia.
Ells van traure el pa i li’n van oferir. S’assegueren, i mentre l’observaven engolir-se el pa com si fos un animal, li contaren el que els havia passat des que se’n van anar d’acampada fins eixe moment.

CAPITOL II - On ens hem ficat?

- Fa uns dies, – va començar el vell- quan va començar a ploure, jo estava a l’horta i vaig sentir com els altaveus avisaven a la gent de la imminent evacuació. Allò pareixia el trenta-set: tot ple de gent cap a dalt i cap a baix. Vaig pensar que era cosa del senyor Ferran Sabater. Jo, que per res del món abandonaria les meues terres a la seua sort, vaig decidir quedar-m’hi; i quan uns dels seus homes van tractar d’agafar-me els ho vaig impedir a colp d’aixà. A la fi van desistir i se’n van anar deixant-me ací. Tot va ocórrer ràpidament: l’aigua m’arribava pels genolls i cada vegada pujava més, cosa que no va agradar a les meues sabates noves. Em vaig pujar a aquesta terrassa, un dels edificis més alts del poble (ací no hi ha cap que supere els dos pisos) i ací em vaig quedar.
- No ha eixit de la terrassa ni ha menjat res en tots aquestes dies?- va interrompre’l el Alfons.
- Callat! –va escridassar-lo el senyor Ferrer- quan parlen els majors els xiquets callen.
L’Alfons va callar de seguida i va baixar el cap. Aquell home li resultava molt estrany i poc digne de confiança.
- Bé, que anava dient?... Si. Després de l’evacuació i la pujada d’aigua vaig quedar-me ací. Doncs vaig veure que passava el temps i no ocorria res. Ni baixava el nivell d’aigua ni pujava més ni tampoc no hi havia ningú al poble. Va ser aleshores quan vaig decidir anar-me’n a buscar algú que hi haguera o potser també qualsevol cosa per a menjar. Vaig saltar a l’aigua i vaig començar a nedar com podia perquè tot estava ple de plàstics, taules... Tot merda. Vaig arribar al casalot d’en Sabater i vaig entrar. Com que se’n anaven a viure al poble de la seua muller, no hi havia molt de menjar, i a més s’havien emportat quasi tots els mobles. Només alguna cadira, les portes, algun que altre quadre i dues taules a part de caixes i plàstics per a la mudança, que podien servir-me per a fer foc. Vaig ajuntar-ho tot i vaig eixir per a buscar més fusta i menjar per si de cas es posava a ploure un altra vegada. Quan estava tornant amb aquest matalàs vaig veure la barqueta i al mirar dins per un forat de la porta us vaig veure. Aleshores no vaig entrar per si de cas éreu uns d’ells. I em vaig...
- Uns d’ells? Qui son ells?- Va interrompre’l l’Alfons, intrigat.
- Qui vols que siguen? Els homes del Sabater. –Va contestar el vell, sorprès de la ignorància del noi.
- I qui collons és eixe Sabater?- Va preguntar la Marta.
De colp i seguit van sentir un soroll i la barqueta se’n va anar al fons estrepitosament. Els dos o tres metres d’aigua no els permetia veure que li havia passat a la barqueta.
- Merda! – Va cridar l’Alfons – Ara que fem?
- No passa res. D’ací a demà l’aigua haurà baixat- Va dir el Pau amb confiança en la veu.
Alguna cosa hi havia darrere d’aquelles aigües marrons que no acabaven de veure.
- Vaja merda de joventut! Jo quan era com vosaltres ja baixava a l’horta a treballar. I no tenia tot del que ara gaudiu vosaltres; jo no tinc barqueta i no m’ha passat res.
- Calla pesat! ets un vell cabut!- Recriminà el Josep.
- Ja m’heu cansat, aneu-vos-en ara mateix, maleïts.- Va dir el senyor Ferrer amb la vena inflada.
- Perdona al meu amic Josep, que parla poc però de vegades rebenta i diu coses insensates.- Va dir la Marta- Crec que ja es hora de saber tot sobre el Sabater eixe que no et traus de la boca.
- Us ho contaré de bon grat, amics, però la pròxima vegada us busqueu la vida per saber qui es el que vol acabar amb vosaltres. I per això us ha enfonsat la barqueta.
- Com? Que ha sigut l’home del que parles el que ens ha enfonsat la barqueta? I perquè? Com que vol matar-nos?- Va dir el Pau deixant a part el seu optimisme característic- No m’ho puc creure, quines raons li duran a fer això a aquest home?
- Doncs us ho contaré: aquest és l’home que em va furtar al meu company, el Pep, un ruc molt maco, quan... un moment! Que es això que s’escolta? Ja venen a per mi.- va dir mentre s’apropava una zódiac. Xics, heu d’acabar amb ell. Ara intentaran matar-me. Però defenseu el que es meu, que ara mateix es considera com vostre, us ho deixe en herència si muic.
La zódiac ja estava molt a prop. Un home encaputxat sostenia una pistola, de la qual van sortir dues bales i es van incrustar en els pit i el muscle del vell i d’Alfons, respectivament, fent-los caure a terra esguitant sang.
- Oh, no! Alfons i el vell han mort.- Va dir la Marta, a punt de plorar.
- Marta, quedat ací amb ells, que nosaltres dos anirem a agarrar al maleït que ha fet açò.- Va dir el Josep, amb un to valent, a causa de la seua afició a les pel·lícules d’acció. - Anem-nos-en, Josep, hem d’agarrar al que vol fer-nos tant de mal.- Va dir amb por - Però hem d’anar amb compte, encara no saben amb qui ens enfrontem.
- Com que soc la xica, sabia que hauria de quedar-me ací - Va dir la Marta.
- No crec que siga moment per a discutir.- Va contestar-li el Pau. – Si vols anar-te’n tu amb el Pau i jo em quedo ací, d’acord.
- Tens raó, feu el que deveu i torneu prompte- Va dir la Marta. - Adéu amics.
- No entenc per què ha de quedar-se’n la Marta, ací ja no n’hi ha rés a veure. – Va aclarir el Josep. – Millor si no ens separem, junts serem més forts.
En això que es van fer a l’aigua i començaren a anar cap a on havien vist dirigir-se’n a la zódiac blavenca.
- Què està passant?- Li preguntà Josep al Pau.
- Tranquil. De segur que tot açò a sigut un mal entès. Prompte podrem fer el que havien vingut a fer.- Li contestà el Pau. – Podrem tombar-nos al càmping i...
- Un mal entès? Va recriminar-li el Josep amb un to molt despectiu. - Com pots estar tan optimista en aquestes circumstàncies? El Alfons ha mort! Tu no tens cor. Només penses en tu mateix.
En eixe moment començava una tensió que no es va acabar fins passada una estona. L’optimitat del Pau a vegades no podia agradar a ningú, i aquesta era una d’elles. El silenci va ser protagonista d’ací en avant.
Ja se n’havien anat feia més de mitja hora i la Marta i el Pau ja no aguantaven més nedant a aquelles brutes aigües. A més, ja havien recorregut la meitat del poble sense cap indici d’on podien trobar-se aquells homes.
- Allà! – va cridar repentinament la Marta – A aquell cobert de fora del poble puc veure la zódiac. Anem amb compte, podrien estar esperant-nos.
- Doncs anem-hi, no hi ha temps a perdre. – va sentenciar el Josep.
El cobert estava un poquet allunyat del poble, en un punt elevat on l’aigua quasi no havia arribat. Tenia una gran porta de fusta. Tot el cobert era roig. Era una nau a una illa en mig de la devastadora aigua. Van arribar al costat d’un gran arbre que hi havia davant el cobert. Ja tocaven peu, l’aigua només els arribava pels turmells.
- Pareix com si no hi haguera ningú. Tot està molt calmat... massa calmat diria jo. – Va xiuxiuejar la Marta.
- Hauríem d’entrar, si encara hi són, de segur que és dins. – Un silenci molt expressiu s’apoderà d’ells després de les paraules del Josep. – D’acord, jo hi entraré primer.
Ningú no va oposar-se a la proposta del Josep. I així, amb Josep capitanejant la improvisada expedició, van dirigir-se fins a la vella porta vermella. Com que no se sentia res, Josep va obrir la porta lentament, tractant de no fer soroll. Amb el cor a la mà, van entrar dins d’aquella rústica construcció. No hi havia ningú. Tampoc no hi havia armes, ni tan sols alguna cosa per a menjar. Açò últim era el que més necessitaven.
-Doncs agarrem la zódiac i els busquem pel poble a veure si els trobem. Digué el Josep. -Espereu-vos ací mentre engego la zódiac.
Els dos cossos romanien immòbils, al mateix lloc, a la terrassa, a l’altra punta del poble. Se sentí un soroll, un soroll com si algú tossera. Era l’Alfons, era viu, no havien pogut amb ell. Encara que la ferida li feia molt de mal i no parava de tirar sang, va incorporar-se sense saber que havia ocorregut. Va veure el cos del vell mort al seu costat i se li va caure una llàgrima a terra sense poder impedir-ho. De sobte va sentir una explosió, i va veure un núvol de fum a l’altre costat del poble.

CAPITOL III - Soletat

L’Alfons se sentia totalment vençut. Necessitava l’ajuda d’algú prompte o seria massa tard per a ell, tan jove i amb tant per viure. L’explosió li havia intrigat profundament: què hauria estat? on es trobaven els seus amics? haurien corregut la mateixa sort que el vell a qui estava velant? Silenci, silenci era el que regnava al costat dels cossos immòbils de la Marta y el Pau. De Josep no havia cap senyal. Senzillament se l’havia tragat la terra.
La tarda anava corrent i la claror que s’havia instaurat al poble fugia amenaçada pels crits de la lluna, ansiosa per eixir a escena després de quasi una setmana intentant veure alguna cosa entre els negres núvols. La nit era ja imminent al poble buit de vida, buit de gent, però no d’acció. Buit, o això pareixia. El Alfons, ferit greument i sense cap ajuda, va arraulir-se al matalàs i després de molt de temps va aconseguir adormir-se’n. Durant la nit se sentien ombres pel poble. De vegades molt a prop del Alfons. Els carrers van aparèixer a l’alba plens de fang. L’aigua havia deixat pas a una sensació d’humitat i mal olor insuportable. Pareixia l’Albufera, però sense varietat de pardals, bé, sense pardals. Era com un fangaràs amb aspecte de desert. A les cases podia observar-se una línia que mostrava el nivell que havia abastat l’aigua. L’Alfons va despertar-se amb un fil separant-lo de la mort. La seua salut havia minvat molt durant la nit. Cada vegada tenia menys forces, però ell sabia que podia continuar. Va incorporar-se i va mirar cap a totes direccions intentant veure alguna cosa que se li haguera escapat la tarda anterior amb l’aigua. Va baixar de la terrassa deixant dalt el seu company. Va revisar la barqueta que s`havia enfonsat sense saber com. Estava del mateix color que el carrer, marró fosc; també estava mullada. Tenia un forat amb més grandària que un puny al costat dret. Semblava que ho havien fet amb una pedra o alguna cosa pareguda. Va deixar de pensar en el forat de la barqueta quan va fixar-se en unes petjades no molt velles que anaven fins a las casa on havia viscut ell, les seues últimes hores. Rodejaven la casa cap a la esquerra i se n’anaven darrere. Va seguir-les fins la part de darrere, on hi havia taques de fang a la paret, com si algú n’hi haguera escalat anant de finestra en finestra fins la terrassa. Després les petjades s’allunyaven. -Algú a vingut a comprovar si el vell i jo vivíem. Com que el vell no ho feia i jo tampoc semblava fer-ho, se n‘ha anat.- Va pensar l’Alfons. No sabia què fer, si quedar-s’hi esperant, anar fins on havia estat l’explosió o, pel contrari, seguir les petjades fins al perill. El seu cos no podria aguantar molt més sense atenció mèdica. Havia de fugir d’aquell lloc; però tampoc aguantaria molt de camí. Va confiar en la seua força de voluntat, i va anar seguint el rastre. A l’altre costat del fangós poble, amb la desaparició de la nit, també havien desaparegut els cossos del Pau i la Marta. I aleshores, amb la nova lluminositat, tampoc no hi havia rastre del Josep. Pareixia que al poble només hi estava el Alfons. Anant per un carrer gran continuava el nostre amic, amb pas valent però lentament, seguint les petjades. Mirava a un costat i a l’altre constantment. A mà dreta un edifici blanc, a esquerra un altre, i un altre, i altre. El camí es feia interminable, no es veia el final del llarg carrer. Un carrer eixia a dreta. El Alfons al mirar a aquest carrer va veure una farmàcia. Això va donar-li una força extra que va aprofitar, abandonant el seu objectiu, per a arribar abans a la farmàcia. Amb una pedra va trencar la porta de cristall i hi va entrar. Dins tot era com fet de fang; la marca d’aquest arribava un metre i mig sobre el sòl. Miraculosament tot el que necessitava es trobava a l’estant més alt: alcohol, una caixa gran de gases, esparadrap... L’alcohol cremava la profunda ferida com si fóra foc. l‘Alfons cridava de dolor al treure’s amb unes pinces els trossets de pedretes que havien entrat a la ferida durant la nit; i més al fer el mateix amb la bala. La ferida que pareixia sense cura, ja tenia molt millor aspecte. Després de finalitzar de desinfectar-la, va posar-se un poquet de iode i va tancar tot amb gases i esparadrap. Va agafar una borsa i va tirar dins el bot d’alcohol, dues caixetes de gases, l’esparadrap... i va tornar al seu camí molt més tranquil. Encara li feia mal, però estava segur de que cada vegada li’n faria menys. - Cóm van abandonar-m’hi amb aquesta ferida al muscle? – Es repetia el Alfons – No pot ser així. Segur que hi ha alguna explicació.
L’Alfons, per molt que ho intentava no podia ser tan optimista com el Pau. Pensava unes i altres coses sense ser unes millors que altres. Pensava que potser hagueren mort tots tres; també pensava que en lloc d’això el que havia estat era que l’havien abandonat i havien fugit com covards. Tristament això últim era el pensament que agafava més força al seu interior. Començava a odiar als seus amics. Es torturava per dins. No podia deixar a part aquest negre pensament. Va arribar a plantejar-se no continuar, quedar-se allà, o millor buscar una eixida d’aquell infern. Ja devien ser les dues del migdia i, quan ja estava molt a prop el final d’aquell maleït carrer les petjades giraven a dreta, per un carrer que a pocs metres es convertia en un camí que es perdia entre els arbres. Les petjades es perdien al començament d’aquest camí però, molt segur d’ell mateix, va continuar caminant pel misteriós camí. No molt lluny el camí començava a pujar estrepitosament. Així, estrepitosament, és com va caure el Alfons a terra a meitat de la pujada al xafar malament una pedra. No va poder mantenir l’equilibri i va rodar uns metres fins quedar-s’hi inconscient a terra. La nit va caure amb ell tirat allà, immòbil, i els seus companys desapareguts.

CAPITOL IV - Què es veritat?

De nou, en la més injusta soledat, va despertar l’Alfons. El nou dia no semblava millor que l’anterior. Per segona vegada despertava sense companyia, sense un muscle on apocar-se, sense, senzillament, algú que l’escoltara i a qui escoltar. Però el seu despertar va ser pitjor que el del dia d’abans. Estava tan profundament marejat, que no aconseguia veure el seu entorn. Aprofitant una cançó lenta del concert que s’havia instal·lat dalt del seu coll, va incorporar-se amb gran dificultat. Però va ser impossible que la seua memòria no l’abandonara. Només li arribaven imatges sense relació aparent.
On són les tendes? I els meus amics? – Es preguntava sense resposta entre llàgrimes d’impotència – Això no es el càmping, on estic?
No sabia per què havia començat a pujar, però estava fent-ho. Un poc més relaxat continuava pujant sense pausa. Baix, al poble, crits se sentien, crits que anunciaven que la gent havia tornat. Gent que cridava per a organitzar-se en la reconstrucció dels danys que la inundació havia provocat. Se sentien màquines excavadores treballant als carrers amb el seu xiulet característic. La vida havia tornat al poble. Però més confós encara que quan havia començat a pujar, no va intentar pegar la volta i anar amb la gent, amb la salvació. El perill, la curiositat, les misterioses imatges del seu pensament, o qualsevol altra cosa, l’atreia fins un lloc no menys misteriós i perillós. Un cop molt fort a dreta, llunyà. L’Alfons començà a córrer, dirigint-se al lloc fabricant del soroll.
L’espessor del bosc no el permetia veure més enllà de vint metres. A més, li turmentava massa. La senda era plena de plantes i arbusts que li dificultaven el pas, però no eren obstacle per a ell, què estava acostumat a anar pel camp.
- Auxili! Aaaaaaah! - Uns crits d’angúnia van arribar-l’hi, fent-lo córrer més de pressa. Eren del Pau i la Marta. – Fills de mil pares! Ens trobaran abans o després.
Un cobert, solitari, de tot menys acollidor, bé al mig la prada va fer detenir-s’hi a Alfons.
Observà cautelosament la construcció comprovant si algú l’esperava. Resposta negativa: ningú no l'esperava, però, en el seu lloc, ho feia una imatge al seu cap:
Era de nit, estaven tots quatre dormint a una gran sala. Hi ha una gran sensació d’humitat. Obrí els ulls i no més va poder veure un home posant-li un pany mullat a la boca. Després no hi ha res més.
La imatge va desaparèixer i l’Alfons, confós, va paralitzar-se.El seu cap era un globus ple de xinxetes, a punt de rebentar. Finalment, amb decisió va apropar-se al cobert. Per una finestra va veure la Marta i el Pau lligats a dues cadires. A l’altre costat de l’angosta habitació un home amb una màgnum a la mà dreta cridava dient això:
- Vosaltres penseu que sóc idiota, que vaig nàixer ahir? Conteu-me on teniu el "chip". Collons! Ningú pot riure’s de mi, en Ferran Sabater! – Va cridar al mateix temps que li pegava un cop al cap al Pau amb la culata del arma. No semblava ser la primera vegada que els havia maltractat. Tant la Marta com el Pau tenien morats pel rostre.
Una altra imatge:
Amb dificultat obrí els ulls. Els quatre continuen al mateix lloc. La sensació d’humitat ha crescut massa. Estrepitosos sons fora del edifici on es troben, el fan plorar de por. No pot cridar. Els ulls tornen a tancar-se-li.
- Aquella nit – va continuar el Sabater – Vosaltres pensàveu que, com ja no hi havia aigua, descansaríeu, i al matí següent eixiríeu al carrer per a tornar a casa. Uns dels meus homes us van donar aquesta substància que fa perdre la memòria de 24 hores enrere. Després, aprofitant la confusió que s’havia generat amb el desastre vam obrir les comportes del pantà que n’hi ha a quilòmetre i mig del poble, i tot va tornar-se a inundar. Però mai no recordareu això. O pot ser d’un cop fort al cap recordeu alguna cosa, però ja ho sabeu tot. I ara, digueu-me per a qui treballeu.
L’Alfons, amb una pedra a cada mà, va entrar sense fer soroll. Abans de llançar-se sobre el Sabater, una altra imatge l’arribà:
Un vell (el senyor Ferrer) els diu als quatre "Vaig arribar al casalot d’en Sabater i vaig entrar. Com s’anaven a viure al poble de la seua muller no hi havia molt de menjar a més s’havien emportat quasi tots els mobles. Només alguna cadira, les portes, algú que altre quadre i dues taules a part de caixes i plàstics per a la mudança, podien servir-me per a fer foc. Vaig ajuntar-ho tot i vaig eixir per a buscar més fusta i menjar per si de cas es posava a ploure un altra vegada. Quan estava tornant amb aquest matalàs vaig veure la barqueta i al mirar dins per un forat de la porta us vaig veure." Després ells, els quatre al lloc on es trobaven en les imatges d’abans. Però sembla un edifici del ajuntament, o semblant. Tot està ple d’arxius i papers.
L’Alfons es treia les pesades cadenes que el subjectaven a l’oblit, per a cordar-se unes de més lleugeres que el permetrien anar més enllà. Va recordar tot. El vell va dir que era el casalot del Ferran Sabater on els havia vist; però ells no estaven allà, ni mai havien estat. I la barqueta de segur era la zòdiac.
En aquest moment va agafar amb força la pedra de la mà dreta i va trencar-la en el cap del Sabater. Aquest no va tindre temps de reaccionar, per la rapidesa amb què havia entrat el noi. Va caure a terra i l’Alfons va alliberar els seus amics. Tots tres van córrer, malferits, fins al poble.
Després de dos mesos d’investigacions, rastrejos i anàlisis, la policia no va trobar cap cobert al bosc. Tampoc les comportes del pantà semblaven haver sigut manipulades. Estudis clínics van demostrar que cap substància havia entrat als seus cossos excepte heroïna com per tombar un cavall, a part d’alcohol, anfetamines i cannabis.
El Sabater no va trobar el chip allà. Des d’el Brasil encara sospira meravellant-se per la seua manera de fer desaparéixer probes i cossos i d’haver fet enbogir aquells nois.
No sabia que li eixiria tan bé la jugada. Per una part, la disfressa li havia sigut molt útil, i per l’altra, havia aconseguit enganyar a quatre nois indefensos sense que ells se n’assabentaren. La seua afició de ser el centre d’atenció era tan gran que no podia fer aquesta maniobra sense aparéixer ell en escena, i a més a més, fent el paper de dos personatges. Ell no era un vell boig, ni un empresari amb ànsies de poder; el seu vertader nom era Jordi Leon de Perucha, un home ric del Brasil. Més tard s’adonà que els nois no tenien res a veure amb el "chip", però ell estava content d’haver-los fet passar un mal tràngol.
Rigué i s’empassà l’últim glop del seu Martini.